Doncs sí, tremendo cap de setmana. La Repúbli-k hem anat a actuar a Almería.
Un porró d’hores d’autocar, hotel de 4 estrelles. Ens han tractat de conya i ens ho vam passar en conseqüència.
Obriem el cercavila just davant d’una balena flotadora, el cercavila es va fer gairebé interminable. I gairebé, morim en l’intent. Però és que 6 quilòmetres no es fan amb un no res.
Una gentada impressionant que ens veia, cridava, ballava i saltava amb nosaltres. Un record inoblidable i moltes ganes de repetir tot i la pallissa de 20 hores de viatge. Una festassa memorable. 18 músics, i entre ells 2 antics que feia temps que no tocaven amb nosaltres. També és difícil ajuntar tant gent tocant, i sempre un record pels companys que no van poder venir.
Temps de fer algo de turisme (poquet), massa temps d’espera per dinar. Poca migdiada, i poc dormir. Refrescar-se, globets d’aigüa, cuixa i un gatet anomenat “piro” adoptat per la nostra “presi”.
I de tot el més curiós. En un diari castellà, el nostre nom correctament escrit. És algo que no sol passar ni a casa nostra!
Doncs sí, un anyet més i ja ha tornat la Festa Major de la Vila de Gràcia. Enguany, per mi una mica complicada.
Sí, és Festa Major, però una festa cada any més avorrida, poblada de gent i de més actes incívics i irrespectuosos (evidentment no parlo de civisme com l’enten el nostre “estimat” consistori).
De tant, corrent per aquests mons de Déu, trobes articles en certes publicacions que et fan reflexionar una miqueta sobre com esta considerada la cultura tradicional catalana. Si bé el terme “correfoc” és de fornada força recent. El que l’envolta tant la pirotècnia com el vell ball de diables i les tradicions CatòlicoPaganes o PaganoCristianes (Bonito palabro) en que es basa són fins i tot més antics que la pròpia memòria històrica i en moltes ocasions s’intenten explicar no amb poca perafernalia i mites que potser no faria falta. La realitat és que el “correfoc” i més a ciutat és tota una institució. Llegir més…
Temps, i cosetes, que de tant en tant surten. Sembla que el ritme de la ciutat s’alenteixi una miqueta tot i que segueixo treballant i a ritme frenètic darrerament.
Però bé, si us hi fixeu, he estrenat nou tema que espero que no dóni tants problemes com l’anterior. Tot i que corro força menys amb Bocs he triat altre cop els colors negre i groc talment com quan estava a blogger (sí que ha plogut des d’aleshores). Li seguiré fotent canyeta a la història, però provablement amb menys assiduitat que els últims temps, em conformo ara amb dir alguna coseta cada dues setmanes i manenir nocarrier a un ritme d’un tema al mes tot i que ara mateix em motiva més fer petites explicacions sobre informàtica que parlar sobre la meva vida.
Aquest cap de setmana: Repúbli-k, com sempre! I em vaig estrenar amb la primera veu de Surdo! I no em sento la mà que m’ha quedat plena de llagues de tant fotre-li canya a la maça.
Segueixo llegint, aquest cop d’autor anònim “Els quaderns de’n Marc”, força repetitiu i tediós a la llarga, penso seriosament en abandonar i començar la meva nova adquisició en versió original “The children of Húrin”
Recent acabat un altre llibre, aquest de John Boyne i recomenat per l’Angie. En aquest cas descriure ni mínimament de què va seria gairebé revelar la gràcia de llegir-lo. Diguem que escrit de forma força elemental i directa toca directament la sensibilitat del lector en una espècie de faula protagonitzada per un noi alemany de nou anys de mitjans d’aquest segle.
El relat és sorprenentment àgil i fàcil de llegir, tot i així no seria un llibre que recomanés a un nano. I el protagonista, doncs al final, suposo que per la seva puresa de cor, finalment enamora. Molt recomenable, però no si es busca riure una estoneta.
I ja que l’altre dia parlava de “El Mesías, el niño judío”. Diré que al final del llibre, Anne Rice, ens obsequia amb el relat complert de quins son els motius que l’han empesa a escriure aquest llibre. Aquest sí, vastament recomenable.
Doncs sí, fa tot just un any iniciava la meva cursa com blocaire(blogger) a través de blogspot amb aquesta entrada. Era una cosa que ja em corria pel cap però vaig aprofitar la tirada de foc i rock per fotre-hi canya, i després de 3 dies preparant-ne l’aspecte i com voldria que fós el meu primer bloc em vaig llançar a l’aventura i vaig publicar el primer vídeo de foc i rock.
Després d’uns mesos tirant de Blogger, vaig aconseguir el meu propi domini i un allotjament que deixa bastant a desitjar. Indubtablement lo del preu és un factor a tenir en compte i no crec que trigui gaire a canviar de host.
Però en resum hi he pogut parlar de tot, de correfocs, de percu, de Creative commons, de més música. Ha vist néixer i créixer www.lescorts.cc i moltes coses més, de fet estic escrivint ara mateix l’entrada número 107 d’un any de carrera… I PER MOLTS MÉS.
Doncs sí, tremendo cap de setmana. La Repúbli-k hem anat a actuar a Almería.
