1,2,3…Flametes

Amb aquests magnífics acrònims que descriuen clarament un “Però quins collons” del comú anglès “What the fuck” (#WTF) és la sensació que m’ha quedat avui de fer el xafarder per la web de l’ICS a veure si penjava el currículum a la seva borsa de treball.

Quina magnífica sensació! Estic tant feliç, content i alegre de l’absurd fet que el meu estimadíssim sistema sanitari, suposadament públic em convidi a eliminar del meu ordinador el meu encantador Ubuntu per tornar a instal.lar la merdositat de sistema operatiu (que obviament hauria de ser pirata) aquell anomenat Windows i que més aviat em sona a conya!

Així que no senyors de l’ICS, no tinc cap interès en deixar que em prengueu el pèl i encara menys fora d’un ambulatori, que visqui el programari lliure i gratuït i a la foguera els productes micro$oft!

Si hi ha un text curiós al món, potser aquest de Julio Cortázar competeix per ser un dels més friquis de la història. Publicat el ‘62 a “Historias de Cronopios y de Famas” sempre aconsegueix arrencar-me un somriure!

Nadie habrá dejado de observar que con frecuencia el suelo se pliega de manera tal que una parte sube en ángulo recto con el plano del suelo, y luego la parte siguiente se coloca paralela a este plano, para dar paso a una nueva perpendicular, conducta que se repite en espiral o en línea quebrada hasta alturas sumamente variables. Agachándose y poniendo la mano izquierda en una de las partes verticales, y la derecha en la horizontal correspondiente, se está en posesión momentánea de un peldaño o escalón. Cada uno de estos peldaños, formados como se ve por dos elementos, se situó un tanto más arriba y adelante que el anterior, principio que da sentido a la escalera, ya que cualquiera otra combinación producirá formas quizá más bellas o pintorescas, pero incapaces de trasladar de una planta baja a un primer piso.
Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas. La actitud natural consiste en mantenerse de pie, los brazos colgando sin esfuerzo, la cabeza erguida aunque no tanto que los ojos dejen de ver los peldaños inmediatamente superiores al que se pisa, y respirando lenta y regularmente. Para subir una escalera se comienza por levantar esa parte del cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siempre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exactamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dicha parte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parte equivalente de la izquierda (también llamada pie, pero que no ha de confundirse con el pie antes citado), y llevándola a la altura del pie, se le hace seguir hasta colocarla en el segundo peldaño, con lo cual en éste descansará el pie, y en el primero descansará el pie. (Los primeros peldaños son siempre los más difíciles, hasta adquirir la coordinación necesaria. La coincidencia de nombre entre el pie y el pie hace difícil la explicación. Cuídese especialmente de no levantar al mismo tiempo el pie y el pie).
Llegando en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso.

For them are the catacombs of Ptolemais, and the carven mausolea of the nightmare countries. They climb to the moonlit towers of ruined Rhine castles, and falter down black cobwebbed steps beneath the scattered stones of forgotten cities in Asia. The haunted wood and the desolate mountain are their shrines, and they linger around the sinister monoliths on uninhabited islands. But the true epicure in the terrible, to whom a new thrill of unutterable ghastliness is the chief end and justification of existence, esteems most of all the ancient, lonely farmhouses of backwoods New England; for there the dark elements of strength, solitude, grotesqueness and ignorance combine to form the perfection of the hideous.

H.P Lovecraft ( “The Picture in the House” )

Un guerrer de la llum mai no oblida la gratitud.

Els àngels l’han ajudat durant la lluita, les forces celestials van col.locar cada cosa al seu lloc i van permetre que donés el millor de sí mateix.

Els seus companys comenten: “Quina sort que té!” Per què, de vegades, el gerrer aconsegueix molt més que no permet la seva capacitat.

Per això, quan el sol es pon, s’agenolla o dóna les gràcies a la capa protectora que l’envolta.

Però la seva gratitud no es limita al món espiritual; ell mai no oblida els amics, perquè les seves sangs s’han mesclat al camp de batalla.

Un guerrer no necessita ningú que li recordi l’ajuda que li han proporcionat els altres; se’n recorda tot sol i comparteix amb ells la recompensa

Extret del Manual del guerrer de la llum de Paulo Coelho. Mil gràcies Quim per haver-me donat l’edició impresa d’aquesta genialitat literària!

I ja posats gràcies a aquests angels que col.loquen cada cosa al seu lloc i em permeten viure un dia més enfrontant i superant les meves pors.

I apa, per qui no sàpiga que els miserables és el meu musical preferit, que se’n “dóni per enterat” Un momentazo aquesta cançó i brutal la versió d’aniversari. Per sort un dia de fa molts anys estava malaltó a casa i me la vaig trobar de morros a la tele!

Bé, diuen que aquests dos dies fins i tot se’ns ha inundat el metro a Barcelona, però un espectacle com aquest és d’agrair i sobretot a ciutat.  Feia anys que no veia un Arc de Sant Martí tant nítid com aquest!

Bé, si no hagués estat per aquesta imatge vista ahir al costat d’un contenidor, i després de la ressaca fatiguera de Festa Major, ni tansons hi hagués tornat a pensar. Així que avui va d’una simple foto que fa pensar i molt en on anirà la famosa butaca del cartell de festa major d’aqui uns anyets, tot i que fa pensar en tots nosaltres el mateix dimarts 13.