Aquests dies d'estiu, en que no tinc prevista cap sortida, i els dies, no deixen d'evocar-me a quan era petit. I em moria de ganes de tornar a veure la meva estimada Cala Montgó, pujar a l'Escala i fer un tomb per la platja dels pescadors, sentir l'aroma de mar, de xarxes brutes de peix i l'instimable olor de l'envasadora d'anxoves (redéu com m'agraden les bones anxoves de l'Escala). Poder veure com el sol es ponia des de la punta d'un espigó natural on feia una estona hi havia caçat crancs i pescat burrets amb una canya tant minúscula com jo que per un cantó era d'allò més convencional, amb el carret de fil i l'ham amb un plomall petit i per l'altra duia una llaçada que enganxava les potes dels crustacis. I ja entrada la nit sentir el guirigall a la plaça on les cobles afinaven els instruments, o se sentien els primers compassos d'una havanera. Recordo també el meu darrer estiu en aquell paradís, tot estudiant ,paraula per paraula, la poesia de Miquel Costa i Llobera que m'hauria d'ajudar a aprovar, com sempre a setembre, el català. I sí, només el suspenia per què m'agradava poder seguir estudiant durant l'estiu i fer aquells quaderns de vacances, però amb una motivació real tot i sense preocupacions

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les tormentes que assalten la ribera, com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada i li donà per trone l'esquerpa serralada, per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor que passa sent l'ala gegantina remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel, té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada com l'au dels temporals.

I no va ser fàcil, massa llarga, i la volia interpretar una mica, donar-li algo com si fós una cançó, no us diré si m'en vaig sortir o si encara sóc capaç de recitar-la.