Literatura

Antonio me mira, grave. Vienen por docenas, dice. Chicos y chicas jóvenes.
Cada uno con su currículum. Y no puedes imaginarte de qué nivel. Licenciados
en esto y aquello, cursos en el extranjero, idiomas. Y ya ves. Hay que
joderse.

Només un paràgraf d'un text d'Arturo Pérez Reverte del 2003, que fa un dies, no se com, va arribar a les meves mans. 7 anys de text que avui per desgràcia de molts es manté encara vigent i que podeu llegir sencer aqui.

Volia fer un escrit algo més llarg i documentat sobre el nou disseny i coses així. Però no és plan d'abusar que fa dies que no escric i encara m'erniaria! ;)

For them are the catacombs of Ptolemais, and the carven mausolea of the nightmare countries. They climb to the moonlit towers of ruined Rhine castles, and falter down black cobwebbed steps beneath the scattered stones of forgotten cities in Asia. The haunted wood and the desolate mountain are their shrines, and they linger around the sinister monoliths on uninhabited islands.

De tant en tant, em ve al cap un dels meus primers textos en anglès, que el meu nivell sempre m'ha impedit pronunciar, se'm fa simplement cacofònic fins el punt d'un embarbussament, no hi ha manera si no és només llegit d'entendren absolutament res.... Once upon a midnight dreary, while I pondered, weak and weary, Over many a quaint and curious volume of forgotten lore, While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping, As of some one gently rapping, rapping at my chamber door. "'Tis some visitor," I muttered, "tapping at my chamber door, Only this, and nothing more." Ah

Recent acabat un altre llibre, aquest de John Boyne i recomanat per l'Angie. En aquest cas descriure ni mínimament de què va seria gairebé revelar la gràcia de llegir-lo.

"Quizá per eso había decidido trabajar en el turno de noche. Así podía dormir de día y trabajar de noche. O, lo que era lo mismo, vivir permamentemente cansada, sin tiempo para pensar, llevar una vida al revés de la de su marido y su hijo.